Salt al buit

Tota gramàtica té unes regles i uns principis que regeixen l’ús d’una llengua. En acostar-nos a la immensa figura de Jaume Plensa es fa indispensable organitzar el seu univers creatiu i el seu llenguatge expressiu. Així, la tasca d’aquest glossari és la d’incorporar un filtre que permeti transcriure el seu món mental, però alhora és una invitació a eliminar els obstacles conceptuals i a submergir-nos en els misteris d’una obra polisèmica. Una introducció al seu univers a través de les seves pròpies paraules. 

Jaume Plensa és un humanista, un home del nostre actual Renaixement: poeta visual, creador de somnis, descobridor i explorador de les formes, i filòsof d’esperit lliure. Plensa s’expressa en un conjunt excepcional d’obres, que, tot cercant l’emoció de l’espectador, va més enllà d’ocupar un espai físic per conquerir un lloc també mental. 

Plensa qüestiona els cànons i el valor del concepte “clàssic” per a cada generació. Dialogant amb la tradició i les referències, fa una aportació poètica on les seves obres parlen al món com imatges que somnien en el repòs des de la senzillesa i la bellesa. 

El Liceu, en el seu rumb envers la col·laboració amb artistes plàstics, vol recuperar l’impuls del gènere a la Florència del 1600, una confluència entre arts on es barregen disciplines. Gràcies, Jaume, per ajudar-nos a través de la teva creació a reflexionar sobre la vida i a ser. Un posicionament ètic necessari en un món mancat de missatges profunds i una contribució en la creació d’una societat millor. Una escriptura feta escultura, una gramàtica de les emocions. 

ALFABET
“Sempre he treballat amb el meu origen: la lletra llatina. Però volia abraçar més coses i vaig introduir nous alfabets o ideogrames: hebreu, àrab, xinès, japonès, grec, ciríl·lic, coreà, hindi i llatí. La diferència de forma entre cada lletra és d’una bellesa única i és una metàfora molt interessant de la diversitat. Un alfabet expressa bé la manera de ser de cada cultura. La resumeix i en forma el retrat més precís.” 

Entrevista amb Leonie Schilling, Arte al límite, núm. 42, V. 2010 

ART
“L’art no serveix per a res, i per això és tan important. La seva falta d’utilitat i de funció pràctica ho fa imprescindible en la vida de l’ésser humà.” 
Discurs doctor honoris causa, Universitat Autònoma de Barcelona, 6 de novembre del 2018. 

“Una de les belleses de l’art està en el fet que és inexplicable. (...) L’art no s’ha d’entendre. Ha d’emocionar. Jo, a vegades, no entenc una llengua, però em commou escoltar-la perquè té una bellesa sonora extraordinària. Sovint exigim a l’art alguna cosa que no necessàriament ha de donar-nos immediatament. El que es crea té un recorregut, i l’espectador necessita el seu temps. És com un missatge en una ampolla, que, segons els corrents, pot trigar a arribar.” 
Entrevista amb Fernando García, Magazine de La Vanguardia, 7 d’abril del 2019. 

ARTISTA
“L’artista persegueix el mateix que en el segle xii: la cerca de les grans preguntes. Qui soc, on vaig, per què, com, quan? Avui el problema és que confonem la comunicació amb el missatge, la rapidesa amb altres coses, el valor amb el preu. Hi ha moltes confusions. Suposo que cada època ha tingut les seves. Una de les missions de l’artista és tractar de transcendir el gust de la seva època.” 
Entrevista amb Fernando García, Magazine de La Vanguardia, 7 d’abril del 2019. 

BELLESA
“Abraça l’ètica i la veritat. Tothom la reconeix, però ningú sap explicar-la, i això em fascina.” 
Entrevista amb Ima Sanchís a “La Contra” de La Vanguardia, 28 de desembre del 2018. 

“La bellesa és el vincle amb tot i amb tothom, el gran lloc on es troba la memòria de cadascú. Una cosa que portem clavada al clatell, una emoció!” 
Entrevista amb Ángela Molina a Babelia d’El País, 16 d’agost del 2014. 

BRANCUSI
“Brancusi deia que l'important no és crear, sinó estar en l’estat de creació, perquè l’home comença a existir en el moment en què és un desig... Durant setmanes i setmanes aquesta frase em va perseguir, no podia oblidar-la.” 
Entrevista amb Vanessa Graell a El Mundo, 22 d’abril del 2015. 

CAPS
“Les meves escultures de caps de persones de tot el món tenen els ulls tancats, perquè, tot i que tinguem orígens diferents, quan tanquem els ulls i mirem el nostre interior participem de la immensitat. Hi ha moltes coses que no podem percebre amb els ulls ni sentir amb les orelles ni dir amb la boca, coses que només pots percebre en aquest buit.” 
Entrevista amb Ima Sanchís a “La Contra” de La Vanguardia, 28 de desembre del 2018. 

CERVELL
“El cap és el lloc on tot passa, el palau del coneixement, però també el lloc més salvatge del nostre cos, i és un lloc a què sempre pots anar i tornar, és com una tela blanca en la qual pots pintar totes les teves emocions: el desig, el somni, tot hi és, però d’una forma oculta, al seu interior fosc i humit que és el cervell.” 
Entrevista amb Sònia Trujillo, Ara, 17 de novembre del 2018. 

ESCULTURA
“Per a mi, l’escultura està molt més lligada a la música i la poesia que a l’arquitectura, per molt que el vincle amb aquesta sembli més obvi. (...) L’escultura és pura ànima. És el bufo de vida que pots injectar a un cos. Cultura en estat pur. Ja des de les comunitats ancestrals, l’escultura era la manera de relacionar-te amb la divinitat, amb l’abstracte, l’intocable, l’impossible. En la pintura es definia la relació dels homes amb la quotidianitat. Descrivia com caçaven, com menjaven, com vivien... Però quan hi havia una divinitat entrava l’escultura.”
Entrevista amb Fernando García, Magazine de La Vanguardia, 7 d’abril del 2019. 

“En un moment en què l’escultor sembla un personatge anacrònic, en un món on tot es belluga, la rapidesa de la informació, tot és digital, tot evanescent…, necessitem un lloc on reposar, un lloc on tornar-te a trobar a tu mateix. Per a molta gent potser és tornar a casa els pares i menjar l’àpat de la mare que tant ens agrada, per a un altre és un llibre, una pel·lícula que sempre t’emociona, aquell raconet de casa, una persona, un amic… aquell lloc que et permet reposar, refer-te i tornar a sortir. Per això crec que l’escultura segueix tan vigent després de segles i segles d’intentar saber què fem. Perquè l’escultura té aquesta capacitat extraordinària de relació amb la divinitat, amb una cosa que ens sobrepassa, amb una cosa que està per sobre del que els sers humans podem entendre, mesurar o pesar. Això és molt interessant, l’escultura com un lloc on poder descansar.” 

Entrevista amb Montserrat Serra, Vilaweb, 26 de juny del 2015. 

ESPAI PÚBLIC
“Crec que és fonamental introduir la bellesa en el dia a dia de la gent. Moltes vegades la instal·lació d’una obra d'art ordena un espai urbà, li dona un sentit, un punt de referència a una comunitat, i la relació de la bellesa amb la comunitat és extraordinària.” 
Entrevista amb Sònia Trujillo, Ara, 17 de novembre del 2018. 

IDENTITAT
“Aquestes figures amb una barreja d’alfabets són un cant a aquesta esperança de la globalitat positiva, cadascun amb la seva diversitat. No és la uniformització, sinó el bonic i dinàmic que resulta veure cultures molt diverses barrejades però mantenint la seva identitat. Si tu i jo som iguals, no tenim res a dir-nos. Som individualitats, amb les seves característiques pròpies, amb la seva bellesa personal, però per sota estem units a una memòria general que podem compartir tots.” 
Entrevista amb Elena Cué, ABC, 6 de gener del 2019. 

INFLUÈNCIES
“Per descomptat, però no parlo exactament d’influències. M’encanta Miró. He après molt de Duchamp. Però jo no scc ni Duchamp ni Miró. No puc dibuixar o crear com ells. Com he de crear? Recordo Mario Merz —exponent de l’arte povera italià—, amb el qual vaig tenir bastanta amistat. Va fer una obra fonamental: un neó amb les paraules “Che fare?”. Aquesta és la gran pregunta: què fer? Per ser tu mateix i que els altres et vegin de veritat tal com ets. Sovint em pregunten per què faig aquests caps de nenes amb els ulls tancats. La resposta és que es tracta d’entendre que cada ésser humà té una gran bellesa al seu interior. Un paisatge extraordinari que normalment mantenim ocult; per cultura, pudor, per mil coses que fan que ens costi exterioritzar.” 

Entrevista amb Fernando García, Magazine de La Vanguardia, 7 d’abril del 2019. 

LAURA
“Una vegada em van demanar on m’agradaria viure, i vaig contestar: ‘Vull viure allà on visqui la Laura’.” 
Entrevista amb Claire Lilley, catàleg de l’exposició de Jaume Plensa a Yorkshire Sculpture Park, West Bretton, 2011. 

LLIBRES
“La passió pel llibre va ser una cosa natural, espontània. El meu pare era un gran lector, vaig créixer envoltat de llibres i de la cultura visual de la lletra. He intentat adaptar-la, ajuntar com una matèria més de la meva creació. De Shakespeare (els seus sonets i, sobretot, Macbeth) a Elias Canetti (un poeta de la paraula), del Càntic dels Càntics (quan el vaig rellegir als 40 no podia creure tota la poesia que conté) a Stefan Zweig (la seva forma poètica és fonamental).” 
Entrevista amb Vanessa Graell, El Mundo, 22 d’abril del 2015. 

LLETRES
“La lletra em sembla una bella metàfora de la societat: una sola lletra no és res, però amb altres pot formar paraules, conceptes; aquest és el poder de la comunitat.” 
Entrevista amb Ima Sanchís a “La Contra” de La Vanguardia, 28 de desembre del 2018. 

MISSATGE
“Amb les meves obres sempre he intentat oferir un missatge d’esperança. Qualsevol època té els seus conflictes polítics que jo visc i pateixo, però com a artista em sembla una banalitat reflectir-los, els he de transcendir i l’única manera que se m’acut és amb la bellesa.” 
Entrevista amb Ima Sanchís a “La Contra” de La Vanguardia, 28 de desembre del 2018. 

MÚSICA
“El meu pare tocava el piano i la meva mare va ser cantant d’opereta i sarsuela durant una temporada. Per tant, a casa la música i els llibres eren importants, però les imatges no. Jo no tenia talent per a la música. La foscor que m’envoltava i l’olor del piano em van ensenyar a apreciar l’espai i la música d’una manera molt física.” 
Entrevista amb Michael Stoeber, Sculpture Magazine, vol. 25 núm. 2 de març del 2005. 

OBSESSIÓ
“Això és una obsessió meva; em costa molt acceptar l’art com un problema periodístic. Jo crec que l’art ha de transcendir la seva època, i el missatge almenys ho ha d’intentar, en el sentit que tu no pots anar constantment parlant dels fets que estàs vivint com a home. Per descomptat que has d’estar implicat en tots els temes socials i polítics, però l’obra no pot ser només una constatació d’això, jo crec que l’obra ha de transcendir i, sobretot, l’obra ha de donar una esperança de solució, no ha de ser senzillament el testimoni d’un desastre. I aquesta actitud sempre és molt difícil, perquè sempre sents una petita frustració, tens la sensació que a l’obra li falta la capacitat de transformar la societat, però jo ho continuo intentant. L’obra ha de ser un missatge de futur i d’esperança, i la bellesa m’ajuda, en aquest sentit.” 
Entrevista amb Mercè Alsina, Bonart, 21 de març del 2019. 

ÒPERA
“He tingut la sort de conjuminar art i òpera en escenografies en col·laboracions amb la gent de La Fura dels Baus, i ho recordo com una etapa entranyable. Àlex Ollé i Carlus Padrissa, dues persones brillants, van acudir a mi sabent que m’agradava molt l’òpera. Vam treballar plegats durant 11 anys. He viscut des de dins el que tant m’agradava: l’escenari, els cantants, els músics... Increïble.” 

Falla: La Atlàntida, 1996 – Festival Internacional de Música i Dansa de Granada 
Debussy: El martiri de San Sebastià, 1997 – Òpera de Roma 
Berlioz: La damnation de Faust, 1999 – Festival de Salzburg i Ruhr Triennale 
Mozart: La flauta màgica, 2003 – Òpera de París, Teatro Real i Ruhr Triennale 
Janáček: Diari d’un desaparegut, 2007 – Òpera de París, Gran Teatre del Liceu i Òpera de Tòquio
Bartók: El castell de Barbablava, 2007 – Òpera de París, Gran Teatre del Liceu i Òpera de Tòquio 

Entrevista amb Luis Miguel Marco, Dominical d’El Periódico, juny del 2012. 

OPOSATS
“M'agrada la fricció entre paraules oposades com matèria i esperit, dia i nit... Valorem poc la diversitat, i considero que com més diferents siguem més coses tindrem per intercanviar, però estem obsessionats amb la uniformitat, amb semblar-nos a... em preocupa.” 
Entrevista amb Ima Sanchís a “La Contra” de La Vanguardia, 28 de desembre del 2018. 

ORIGEN
“L'origen no és una qualitat, sinó un punt de sortida. Jo soc i em sento mediterrani. A mi l’únic que em fascina és la gent. Si pogués, trencaria passaports, fronteres i banderes. El meu art té la capacitat de poder transformar la meva memòria personal en alguna cosa més ampla i col·lectiva. Ep!, i jo sé que tinc unes arrels, i mai hi he renunciat. L’art no ha de ser internacional, ha de ser universal.” 
Entrevista amb Maria Palau, El Punt Avui, 29 de gener del 2011. 

PERSONES
“Sovint he dir que el cos és una geografia en moviment. Estic convençut que cadascun de nosaltres és un país, una illa. Però abans d’entendre les altres illes cal entendre la topografia pròpia. Som illes connectades i separades per un oceà.” 
Entrevista amb Claire Lilley, catàleg de l’exposició de Jaume Plensa a Yorkshire Sculpture Park, West Bretton, 2011. 

POESIA
“La literatura sempre apareix com el refugi de l’artista. La poesia és un àmbit per respirar. Els llibres són llocs als quals sempre pots tornar i retrobar-te a tu mateix, perquè els portes dins teu. Són com una carta a l’ampolla d’un nàufrag. Hi ha llibres que convé rellegir regularment al llarg de la vida, perquè un llibre mai és igual, va canviant igual que la persona, el redescobreixes, entens nous significats... 

Un vers de William Blake de Proverbis de l’infern sempre m'acompanya: ‘Un pensament omple la immensitat’.” 
Entrevista amb Ima Sanchís a “La Contra” de La Vanguardia, 28 de desembre del 2018. 

“Vicent Andrés Estellés definia el poeta com una persona en vigília en la llarga nit del seu poble: ‘i tu sols estaràs despert, / i tu estaràs despert per tots / no t’han parit per a dormir / et pariren per a vetlar / en la llarga nit de l'teu poble’. Ausiàs March ja parlava d’això: el poeta és el creador en vigília que pensa per tots nosaltres, omple el buit de la inconsciència i de la quotidianitat que et va destruint sense adonar-te... El poeta t’abraça.”
Entrevista amb Vanessa Graell, El Mundo, 22 d’abril del 2015. 

REFLEXIÓ
“Miri, a mi m’agradava anar a casa dels meus avis perquè només podia escoltar i aprendre. Era com anar a un museu. Quan parla una persona gran és extraordinari tot el que et pot donar en termes d’informació. Tot això, de vegades, amb la rapidesa de les noves tecnologies que han fet les nostres vides molt millors, ha fet que perdem el lloc de la reflexió.” 
Entrevista amb Elena Cué, ABC, 6 de gener del 2019. 

RUMB
“M’he mantingut en alguna cosa per a mi molt important, que és la recerca obsessiva de qui soc jo i cap a on vaig. Unes vegades he estat més pur que d’altres. Sovint m’he contaminat. Però també això ho busco. Hi ha una barreja. I en realitat tot és puresa en la mesura que hi ha una coherència amb un mateix. El secret de l’art és que no té secrets. L’essencial és intentar ser el més semblant al que ets. No és gens fàcil. Per exemple, es tracta de passejar per la fira i que no t’afecti res del que vegis. Que no pertorbi el teu treball. Una fira d’art és un lloc fantàstic per a tots menys per als artistes. És bonic exposar les teves obres, però no necessàriament visitar les d’altres. Cada obra és una possibilitat, amb la seva qualitat i les seves virtuts, però la d’un, també. M’encanta parlar amb músics i poetes. Però parlo poc amb altres artistes.” 
Entrevista amb Fernando García, Magazine de La Vanguardia, 7 d’abril del 2019. 

SILENCI
“El soroll del món és tan intens que cal fabricar físicament el silenci, un silenci poderós que ens permeti escoltar i entendre els altres, rescatar la imatge de tots aquells que han quedat atrapats pel soroll en els plecs de la indiferència.” 
Discurs doctor honoris causa, Universitat Autònoma de Barcelona, 6 de novembre del 2018. 

TEXTOS
“Recordo la primera peça que vaig fer amb text, era gairebé com un posicionament, perquè tota la meva formació de joventut ha sigut gràcies als poetes, als escriptors, més que als artistes plàstics. Llavors vaig fer servir aquell fragment del Macbeth, que per a mi és la millor definició d’escultura, que és quan ell s’adona que no ha matat un rei, sinó que ha matat la possibilitat de dormir. Aquesta contradicció entre matèria i esperit crec que m’ha acompanyat tota la vida. Quan diu: ‘Sleep no more…’ (No dormir més…) és fortíssim, perquè és exactament el que crec que pot aconseguir l’escultura com a missatge.” 
Entrevista amb Mercè Alsina, Bonart, 21 de març del 2019. 

UNIVERSALITAT
“Això és molt bonic i passa quan una obra es torna universal, perquè abraça moltes persones amb sensibilitats semblants. Intento que la meva obra sempre desperti com un moviment en el cor dels altres. Simplement empenyo una mica perquè l’altre es mogui i vibri amb mi.” 
Entrevista amb Elena Cué, ABC, 6 de gener del 2019.